El subtítol del meu bloc és “Política, llengua i Vic”. De moment, he parlat dels dos primers (i de resquitllada de futbol), però encara no ho he fet de la meva ciutat, Vic. I la veritat, se’m fa una mica difícil de fer-ho en aquests moments. La situació política comença a ser molt preocupant. La demagògia racista practicada per regidor feixista de la ciutat s’està apoderant d’un sector gens menyspreable de l’opinió pública de Vic.
[@more@]
Fent ús de les mentides i la por, el feixisme racista està aconseguint ser el tema central de la política vigatana. I evidentment no és només mèrit seu, sinó que també hi té molt a veure la política del govern municipal, que es nega a abordar la qüestió d’una manera clara, transparent i oberta, fins al punt que ha aconseguit (no se sap com) que uns ciutadans hagin renunciat al seu dret legítim d’obrir un local per tal d’evitar incidents racistes. Amb aquestes polítiques, la situació dels immigrants a Vic (sobretot dels nous immigrants, i més concretament dels que vénen del sud de Gibraltar i no tenen la pell prou blanca) es pot convertir en un veritable infern, assetjats per una banda pel racisme i per l’altra per la connivència (o, com a mínim, la permissivitat) dels poders públics amb aquest feixisme racista.
I no se m’acut millor manera d’il·lustrar la situació dels immigrants que reproduir-vos l’article d’avui a l’Avui de la Isabel Clara Simó (ja que, evidentment, jo no ho sabria expressar millor):
Estic sentint cada vegada, i cada vegada més alarmada, veus que consideren que els immigrats tenen "massa avantatges". La qüestió és molt greu, perquè, quan vulguem reaccionar, ens haurem transformat en una societat intolerant i racista. Els senyals d’alarma provenen dels esforços integradors envers els dissortats nouvinguts, que tenen un gavadal de problemes. Però els seus problemes no es visualitzen amb la immediatesa amb què uns pares atribolats per les despeses escolars dels seus fills veuen en la gratuïtat que tenen els nens immigrats. No veiem la manca de joguines, les poques hores de lleure, el caos lingüístic en què viuen aquests infants -sort en tenim del meravellós cervell humà, tan dúctil-, entre la seva llengua originària, la seva llengua colonial, el castellà amb què balbucegen els pares i la mica de català que senten a l’escola. Les queixes són veritat, no en tinc cap dubte, com tampoc no en tinc cap, de dubte, que són veritats parcials. Hem de veure primer com viuen, com s’agombolen en pisos petits i insalubres, com treballen, tota la família. No: només veiem que els regalen una llibreta.
Però no és això el que em preocupa, sinó que el procés d’un tòpic comença en una sensació certa per esdevenir un sentiment fortament arrelat i que és molt difícil de reeducar. Ens estem fent racistes! A partir d’anècdotes trivials, és cert, però que inquieten la gent. Hauríem d’aportar-hi esforços múltiples: per integrar els nou vinguts, per impartir una mica -una mica, almenys una mica!- de justícia social, per evitar abusos i, ai las, per prevenir un rebuig que ja comença a ser massa general.
Quanta raó que tens avui, i que bé que la saps expressar, Isabel!
